Avui m’he posat a escoltar un acústic d’Estopa, així sense voler. I amb
aquestes cançons he recordat aquells temps on cantàvem amb la guitarra en mig
de la natura sense més complicacions. Aquells temps on plegar bé el sac era el
més difícil que havíem de fer durant un cap de setmana, o en el millor dels
casos, durant els deu dies de colònies a l’estiu. Temps on les preocupacions
arribaven de les coses més ínfimes i on el futur no pesava gaire.
Aquells temps on començàvem a ser nosaltres, intentant desenvolupar una
personalitat pròpia. On decidíem què volíem ser de grans. Quan posàvem els nom
dels nens que tindríem passats els 25. On imaginàvem les nostres parelles. Les
nostres feines. Aquells temps, quan pensàvem en el batxillerat o en el primer
dia d’universitat. Quan triàvem cotxe amb la mirada i amb les butxaques buides.
Quan el sopar dels dissabtes era l’acte social de la setmana.
Sí, aquells dies, on encara ens imaginàvem què faríem un dia com avui. I l`avui ja ha arribat i sembla que fos ahir.
