Avui he pensat massa, i com de costum, quan ho faig reflexiono sobre tot allò que m'envolta.
I pensava que els anys passen de pressa, que el temps és per excel·lència de les coses incontrolables més difícils d'assimilar. Quan vols que passi ràpidament passa molt lent, com quan tens el cor trencat, o estàs a l'hospital esperant un diagnòstic. També quan tens ganes d'arribar a casa després d'un dia llarg o quan l'arròs encara bull i tens moltíssima gana.
I en canvi, quan estàs a la platja estirada a la sorra i vols que les agulles del rellotge s'aturin, arriba l'hora de marxar massa de pressa. O quan et retrobes amb amics que viuen fora o identifiques la primera cana enmig dels cabells desordenats. Sobretot en aquest moment vols que el temps passi més lent. Molt més lent.
I és que el temps passa molt de pressa quan veus que la teva amiga amb la qual cantaves cançons de matinada ara serà mare. Quan tens més anàlisis a l'agenda que sopars i afterhours i el millor pla de la setmana és anar a la fisioteràpia.