DES D'UN PAS ENRERE

Després de quasi una setmana tinc un moment per escriure. Tots aquests dies els esdeveniments han arribat seguits. Aniversari, comiats, visites i més comiats. També preparació i arribades. Maletes i cafès a l’aeroport.

Sopar sorpresa per celebrar els meus 22 anys. Festes improvisades davant de la catedral que m’ha captivat i estones de ball que han fet d’aquesta setmana una recta final perfecte. També un parell de visites que fan que valoris més els amics de sempre.  I després de tot això: a casa.

ENS VEIEM AL GENER MILÀ.

Bones Festes!

Sembla que això va de fires, i és que aquests dies Milà concentra tres dels mercats i exposicions més importants de l’any. Una d’elles és la fira de Nadal al voltant del Duomo de la qual ja vaig parlar-ne fa uns dies. Aquesta però, no té res a veure amb la Fiera dell’ artegianato.

Del 30 de novembre al 8 de desembre al recinte ferial de Rho Fiera es reuneixen una cinquantena de països i converteixen una part de la ciutat en un mini mapa mundial. Dins, de tot. Des d’aliments fins a artesania. I d’aliments precisament us vull parlar perquè fer una volta per la fira es converteix en un tastet internacional. Carn argentina, dolços francesos, embotit espanyol, espècies índies... Les olors van canviant a mesura que vas voltant per totes les instal·lacions. Ah, i si tens gana, també pots provar molts dels productes i hauràs de fer un esforç per no comprar-los tots.

També hi predominen les sedes, les pedres naturals i els metalls més selectes. També vestits, mocadors, instruments i passarel·les, on nous creadors mostren les seves col·leccions.

I per si no n’hi ha prou, dins d’aquesta gran pluralitat una mica d’Itàlia. Hi ha un pavelló dedicat al país on són presents totes les regions. Aquí és on es pot conèixer millor cada petita part i tastar també els seus menjars típics com el cannoli sicilià o els torrons de la toscana.

És una bona manera de fer la volta el món sense sortir d’aquesta ciutat que tant em segueix agradant.

Ja ho diuen que una imatge val més que mil paraules, però aquí a Itàlia una imatge val més que tots els discursos, les excuses i les sensacions del món. 

Bé, de fet són imatges especials. Gestos, còdics, un seguit d'articulacions que formen una simbologia que m'ha encuriosit des que sóc aquí. I l'altre dia, durant el cap de setmana que vaig passar a Torino vaig aconseguir, per fi, unes classes avançades entre copa i copa de vi Sicilià. 

De fet, per a mi aquesta manera d'expressar-se no em resulta gaire difícil, perquè jo ja sóc de moure molt les mans i articular tots els músculs de la cara, però aquests que us mostro a continuació són una mica diferents del que faig habitualment a Barcelona. M'acosto una mica més a les tradicions, per si un dia estic menjant i no puc parlar, o per si després d'una nit de festa no puc articular paraula. Vaja, per si de cas va bé saber-ho! 

El fred ha arribat per quedar-se i l'ambient de Nadal ja ha inundat la ciutat i també casa nostra. 

Al centre, entre el Duomo i les Galerias Vittorio Emanuele un arbre gegant dóna la benvinguda als milers de turistes que durant tot el cap de setmana passegen per la ciutat. I per ells també una fira de Nadal, un seguit de paradetes que fan la volta a la catedral, com una santa Llúcia italiana amb productes ben diversos, on les olors i els colors et criden sense que puguis resistir-te gaire estona. 

I això de les fires acaba de començar!

Fira de Nadal, Desembre 2013

Plaça Duomo, Milà

Pocs dies abans de Nadal. Pocs mesos abans del final.

Sí, ja ho sé, no és moment de pensar gaire i només val gaudir d'aquesta experiència, però de tan en tant s'escapa la memòria. I en un d'aquests moments vaig trobar aquest còmic d'un dels blogs que segueixo habitualment. I vaig pensar: i ara què?

I ara què faré, vull dir, després, quan torni, si torno. Tornaré?

Vaig pensar si després, quan torni, si torno, seré això, una becària així, podré ser-ho? M'agradarà ser-ho?

Trobo que aquesta il·lustració reflecteix molt bé el futur de molts de nosaltres, estudiants que acaben la carrera i que han de començar a escriure un futur, que d'altra banda sembla difícil, com si el diari encara estigués per estrenar, amb l'embolcall al final de l'estanteria de la llibreria.

1. Freedom. A new sense of freedom. Freedom to do and go as I please. Freedom to travel. Freedom to make choices without a safety net. Freedom to be yourself.

2. Watching your life at home pass by. Birthdays come and go. Marriages. Deaths. Life doesn’t stop and wait for you.

3. Math skills strengthen as you are always trying to convert your local currency to your home country. You know it is even better when you convert your new currency to your previous country. Everything is still in pesos for me.

4. Communication. Responding to someone in any language but the language they are speaking.

5. Stories. The stories you will have to tell for the rest of your life are so unbelievable most people will think you are exaggerating. Hospitals. Airports. Dentists. You try getting your point across in any means possible. And do I mean ANY means possible.

6. You realize little holidays and moments you didn’t think mattered are the ones that make you the most homesick.

7. Growth. As much as you hate to admit it with each move you grow. You learn the best ways to pack, meet new friends, get around, and survive.

8. Adrenaline. Those thrill seekers jumping off canyons and out of airplanes have nothing compared to boarding a plane and traveling to an unknown place. Not knowing anyone. Not knowing your surroundings. Not knowing the language. Now that is a real adrenaline rush.

9. Patience. Realizing no one understands you. No one cares. Ordering food, getting in a taxi and normal every day tasks take patience. Nothing is ever easy. A 10-minute task at home will take you 60 minutes. Accept it.

10. Having to say hello for the first time and having to say goodbye for the final time. Not many people get to experience this, but I have perfected it. This could quite possibly be the hardest and most dreaded part of my life.

Start slow, go to a new place. Alone. Go to a city by yourself. Go on a vacation, alone. Throw yourself out there. Your own sink or swim. When you begin to panic and want to go home that is when your fight or flight will kick in. That true inner strength will shine through. You will fight it out and you will thank yourself later. I know I did

QUÈ ME'N DIEU?

Quan estimes el que tens, tens tot el que vols.

Dopo quasi tre mesi qui penso che è un buon momento per scrivere un post in italiano. Quello di oggi è un post diverso perché ieri sera sono andata a fare un dolce brasiliano con persone speciali per me. Quindi voglio raccontarvelo.

Questa ricetta è facile ma buoníssima. Guardate!

Prima dobbiamo mettere un po' di burro nella padella, dopo che si è sciolto aggiungiamo la cioccolata e poi il latte condensato. Dobbiamo mescolare tutto bene affinché non si attacchi. Dopo dobbiamo aspettare 10 minuti finché il cioccolato si separi bene della padella. 

Si aspetta che si raffreddi e dopo si fa la forma che vogliamo come l'esempio in foto. 

Importante: dobbiamo ungere le mani con un po' di burro per fare bene la forma. Possiamo fare anche una bella decorazione. 

Aprite la mente e in cuccina!

Brigadeiro

L'erasmus estava present en tots nosaltres durant l'últim any de carrera. Molts dels nostres companys havien viscut aquesta experiència i sabíem que tard o d'hora ens arribaria a nosaltres. Recordo quan miràvem les llistes de les destinacions, quan triàvem a ull els nostres futurs i buscàvem després informació de la ciutat i de les universitats. L'endemà ho comentàvem amb una motivació extrema i estàvem contents imaginant com seria el nostre erasmus, un futur que ara estem experimentant.

Lugano va ser una de les destinacions que vaig seleccionar com a possible, dies més tard va quedar descartada per les condicions que la universitat posava i per l'alt nivell de vida de Suïssa. Tot i això no he volgut desaprofitar l'oportunitat de visitar aquesta ciutat envoltada d'aigua, d'un llac impressionant i d'un paisatge únic.

Aquest cap de setmana hem marxat de Milà per explorar nous paisatges com aquests.

És un regal, una inversió, unes vacances és igual, és el que voleu que sigui, però ningú em pot negar que té una denotació positiva. És un període on sense voler-ho aprens, creixes i et fas diferent. És una experiència que s’ha de viure.

I ara? Sembla que nosaltres aquest any ens hem salvat, però, i els que vénen darrere?

Avui he pogut dir la meva al programa de la Ruth Jiménez a 8tv. (a partir del minut 46)

 

Vídeo de l'entrevista

Després d’uns dies sense escriure torno a seure al sofà, aquell on vaig descobrir que sota les fundes hi havia una tapisseria vermella i faig valoració del que ha estat una castanyada diferent. De fet, no ha estat una castanyada perquè no he menjat castanyes ni panellets. I és que no tenir forn ha fet que aquestes tradicions culinàries marxessin ben lluny de la meva memòria.

Però tot i la falta de castanyes i panellets hem aprofitat aquest cap de setmana especial. Ja comença a fer una mica de fred i al carrer no s’hi està massa bé. Per això el pis és un bon refugi per preparar sopars amb els amics que esdevenen la teva família en dates com aquestes. I si sumes amics i disfressa tens una nit de Halloween autèntica. Ah, perquè he de dir, que aquí, els italians això de la nit dels morts ho tenen ben après, i nosaltres no volíem ser menys.

 

Maybe this experience wouldn't be that funny and different without all of you. Thank you!

 

 

Sembla que avui els núvols ens han deixat veure el sol i la pluja ha marxat per una estona. A punt de marxar de casa faig el cafè, d’aquests normals de cafetera. I dic normals de cafetera.

 

Ja ho sé que els cafès es fan amb cafetera, però això de normals sí que té un significat especial.

Després de dos dies consecutius plovent he trobat un bon refugi per fer una pausa a mig matí o a mitja tarda. A prop del centre i a poques passes de San Ambrogio hi ha una cafeteria on els pastissos i els dolços són els protagonistes indiscutibles. Es diu California Bakery.

L’ambient és acollidor, una mica rural, amb cistells al sostre i detalls fets a mà. Amb estil americà. També hi serveixen dinars i sopars i uns cafès que van molt bé per escalfar les mans i acompanyar un bon esmorzar.

És un d'aquells petits plaers que val la pena aprofitar.

 

Segona destinació: Cinque Terre.

Matinar, tren i cap a la costa. Després de tres hores: cases penjades de roques, el mar i colors. Focaccia típica i dos pobles: Monterosso i Vernazza, encara que el conjunt del paisatge està compost per tres pobles més que configuren Cinque Terre. És una destinació perfecta per agafar un cap de setmana i desconnectar. Una molt bona visita que vaig fer durant els primers dies d’estada a Milà.

 

 

Vernazza, Cinque Terre

Quan arriben les visites s’intensifica el sentiment d’identitat. La família i els amics et recorden d’on vens, i a part del fuet i el pernil, et porten records, paraules i anècdotes que et traslladen per uns moments a casa. Et fan ser un turista altra vegada. I és que aquest sentiment és com una marca personal, un senyal al cor, intransferible i personal. Que es palpa i sempre està present.

 

 

Visita de la família.

Octubre 2013, Milà

Com deia fa uns dies, Milà és un pot ple de sorpreses, però fora d’ella també s’amaguen entorns que cal descobrir. A poc més d’una hora amb cotxe i també amb tren pots arribar al Lago di Como.

 

Amb els Alps a l’horitzó i petits pobles que l’envolten, aquest llac ha estat un dels grans descobriments aquests primers dies d’exploració pels entorns de la ciutat. És, per excel·lència, el millor lloc per desconnectar.

 

Cases de somni, carreteres estretes i vegetació per tot arreu. Luxe i tradició, turisme i família també. En tinc molt bon record. Això és el Lago di Como que val la pena visitar!

 

 

 

Vista panoràmica del Lago di Como

 

 

Bellagio, Lago di Como

Emporta’t les coses per anar a córrer vaig pensar. I així ho vaig fer: tot l’equip preparat. Però una vegada aquí...

I és que el meu llit desprèn una mena d’atracció que no deixa aixecar-me al matí. I a la tarda, després de dinar, amb la panxa plena... les coses es veuen diferent.

Però avui, sembla que hi he trobat l’antídot. Els crits de “va Neus activa’t” provinents del llit annex han actuat eficaçment, i de cop, estava a Sempione, un dels parcs més bonics que he vist mai. I també curiosos.

Les fulles descansen a terra tranquil•les. La gent passeja i fa esport. I entre aquesta calma aparent algunes sorpreses.

 

 

Parco Sempione, Milà

 

Crec que ja he passat la fase inicial. Ara estic en el moment de sentir propi l’entorn actual. El meu llit, la meva habitació i casa meva. És estrany.

 

Amb els dies t’adaptes ràpid. Els carrers ja no semblen tan grans i el centre és, ara, un petit barri més. Crec, també, que el costum fa que les coses semblin senzilles. La mateixa gent al mateix lloc. Les línies de metro controlades, el tram quinze i tres sota el braç i a punt d’investigar els autobusos.

 

Tinc aquella sensació de pau quan arribo al pis, tinc ganes de seure al sofà blanc que ara he vist que era vermell i també em ve de gust cuinar a la cuina més petita que he vist mai. Però sobretot, és estrany per la gent.

 

Persones que passen a ser amics en qüestió de dies. Quedades que esdevenen necessàries i dependències que no esperaves.

 

És estrany.

He estat pensant una mica. Vull explicar a través d’aquest bloc el que vaig fent i el que em sorprèn d’aquesta nova ciutat, però avui no crec que pugui obviar parlar de gelats!

Sí, ja ho sé... no és el més important. Seria més interessant parlar dels viatges que he anat fent durant aquests dies, dels costums dels italians o dels monuments més importants de la ciutat, que de fet n’hi ha molts i de preciosos. O potser parlar de la gent que he conegut, de l’inici de les classes i de la meva trajectòria en l’aprenentatge de l’italià, però ho sento. Passejar per Navigli sense aturar-se a una gelateria pot arribar a considerar-se un pecat. I tant se val si fa fred o fa calor, si és de nit o de dia. Un gelat, aquí, s’ha convertit en un complement més de la moda milanesa. I no exagero. A cada cantonada hi ha una gelateria o un bar on hi ha una nevera amb mil sabors. Ah! i ja no parlo de les botigues on hi ha gelats d’aquells fets que es poden acabar de rematar amb xocolata desfeta. Tampoc parlo, doncs, de la Magnum Store. Això és una altra història.
 

I sí, ho heu endevinat, avui he menjat un gelat.