Fa dies que hi penso. I ara, asseguda a la finestra (rememoro a la Carrie Bradshaw) em disposo a fer-ho més real. Per què les coses si no es diuen, sembla que no siguin veritat?
Aquests dies estic fent un exercici important. Pensar menys. I sobretot, pensar millor.
He de fer un canvi. Parar. I parar també vol dir renunciar. Almenys durant un temps. I això costa. I m'entristeix. Però el cos és savi i sap que he forçat la màquina. Vaja.. Dit així sembla que tingui més de 80 anys... però no, ho dic amb un cert desig de canvi i esperança.
Penso que fins que no passem algun moment complicat que ens posa al límit no som conscients de les coses importants. I ja ho sé que pot sonar molt típic. Però el més dolent d'això és que ho sabem tots, que els dies passen i amb ells passen també molts aspectes que hem de tenir més presents. I ho vull repetir perquè ens vagi quedant a la memòria... Perquè quan el moment arriba, quasi sempre per força i amb bata blanca, hem de baixar del tren i hem d'esperar a l'estació. I a ningú li agrada esperar. Però s'ha de fer per millorar. Per posar-ho tot a lloc i veure amb certa perspectiva que tot allò que havíem fet fins ara no era imprescindible i que podem viure diferent, fer coses diferents, però seguir sent nosaltres mateixos. Però això costa. I segueix entristint una mica.
Perquè tots aquests conceptes de l'slow live sonen molt bé, però quan vols tenir uns objectius i unes projeccions concretes el botó s'accelera sol sense que ho puguis controlar. Com aconseguir fer un reset? Jo estic mirant les instruccions... de moment les indicacions són calma, paciència, positivisme i seguir envoltada de gent que et fa la vida més fàcil. Dit així no sembla tan difícil...
Us animo a pensar menys, i pensar millor.
Bona setmana!
