Estava a punt d'escriure un text trist, d'aquests de tornada a la rutina, parlant de com l'estiu ha passat sense avisar-me i que a vegades em sento condicionada i frustrada per no poder fer tot el que em proposo, però després d'un cafè i un croissant les coses es veuen diferent. I amb calma penso que tinc sort de poder ser, estar i sentir això que escric. I que al final hi ha bons moments que queden emmascarats però també puntes de llum que il·luminen molt més que un sol de primavera.
Tot depèn de com t'ho miris.
I com llegia en un article: "Que un problema sigui més gran o no sigui problema o fins i tot sigui una oportunitat de millora depèn, en gran part, de l'actitud amb què ens el mirem."
Així que obro el calendari i no miro més enllà. Només setembre, ja va bé per començar!