Passades les 4 agafo l'ordinador. No puc dormir. I em poso a repassar antics posts del blog. Els records de seguida arriben i no puc negar sentir nostàlgia.
Nostàlgia per tot allò que vaig deixar escrit i que m'ajuda a recordar. Em sento bé per haver decidit crear aquest espai on a través de les paraules puc tornar a viure tants moments.
L'erasmus, on tot va començar. Els textos després de la feina, declaracions d'amor amagades. Reflexions, projectes. Desamors també. Viatges. Dies tristos. Però sobretot hi veig optimisme. I això em treu un somriure perquè quan escric faig teràpia i relativitzo. Comunico el que em preocupa i sembla que deixi de tenir tanta importància. Cada paraula és una sortida. Una escapatòria.
I en mig d'aquests pensaments, i veient que la son no arriba, faig repàs dels últims dies. Perquè això que diuen de descansar quan vas a dormir sembla que no va amb mi. Jo és quan més penso i quan tinc les millors idees. I també quan visualitzo tots els moments passats i analitzo les situacions. A vegades potser massa...
I aquests últims dies no podien haver estat millors. He celebrat el meu aniversari, els 26 han arribat. I em pesen més del que voldria... però aquest és un tema que ja analitzaré un altre dia.
Com deia, he celebrat el meu aniversari i ha estat d'una manera inesperada amb sorpresa inclosa. Aquest any qualsevol cosa seria perfecte -tenint en compte que vaig passar els 25 a l'hospital-.
Però va ser molt millor del que m'esperava. Vaig tenir una gran sorpresa que m'ha fet valorar molt a tots aquells que tinc al costat. Que ja ho feia, però quan tothom es mobilitza per passar el dia amb tu i despertar-te d'una manera especial, encara es valora més!
M'ha fet sentir més amor, més passió, més alegria. Gràcies per ser-hi sempre.
