Amb la tecnologia de Blogger.

DES D'UN PAS ENRERE




Suposo que ara toca fer una mica de balanç. Allò de posar en un costat les coses bones i a l’altre les coses dolentes que han passat durant aquest any 2014. I dic dolentes però m’agrada més dir no tant bones.

És moment de mirar enrere, de recordar tot allò que ha marcat aquest camí que diuen que fem amb el pas del temps. També és moment de veure quins somnis i quins objectius encara no s’han acomplert. És temps de valoracions.
I per a mi avui, també és temps d’escriure. Perquè amb el Nadal, i aquestes dates és com que tots plegats ens posem més sentimentals i més propers. Més inspirats diria jo. I tot sembla positiu i una mica més amable. Però és que potser tot és així i hem de fer aquest exercici de satisfacció personal i veure que no ens podem queixar.

Crec que és moment de sentir-se afortunat amb el que hem aconseguit. Sentir-se entusiasmat per tot el que encara tenim per endavant. I perquè no, veure que les coses no han canviat gaire perquè a vegades, les millors coses són les que tenim per sempre, les que tenim més a prop i que conformen el nostre dia a dia.


Per a mi aquest any ha estat un any de connexió. Vaig tornar per connectar més fort que mai amb tot el que havia deixat aquí i que tant vaig trobar a faltar. Per connectar amb mi i poder connectar millor amb tots els altres. I, sense cap dubte, no he tingut problemes de cobertura.
Gaudiu de demà i de l’any que ha de venir.

El 2015 ja és aquí!





Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Suposo que aquest ritme em passa factura i cada vegada més aprofito els momemts de calma. Com aquest viatge amb autobús, que em porta a tenir més feina però, també, més coneixement.

I és que ara tinc molt clar que fer un esforç es converteix a la llarga en una recompensa. I parlo precisament d'això perquè ahir vaig veure fotos d'una cursa que per curta que sigui, pensava que no podria fer, no en seria capaç o simplement no en tindria ganes. Però finalment va arribar el dia, la vaig fer i la vaig gaudir al màxim.

Va ser com estar passant els apunts tota la tarda i veure que només et queda aquella pàgina que marca el final, i encara que la lletra es degradi i no quedi tan perfecta, acabes i et sents realitzat i satisfet.

Aquesta sensació es repeteix sovint en el dia a dia, per això espero seguir tenint la força per acabar els últims quilòmetres i arribar a la meta.
Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Aquest cap de setmana ha sigut un no parar. Però en aquest seguit de plans hi ha destacat la festa del dia universal de la infància. Una festa organitzada amb poca antelació però que de ben segur es repetirà i es consolidarà perquè defensa uns drets molt importants.

I parlo d’aquest tema perquè a la festa vaig conduir la taula rodona que va servir per conversar amb ponents que coneixen de més a prop aquests drets. I quan em vaig posar davant del micròfon em vaig tornar a emocionar. Vaig sentir aquelles pessigolles prèvies a pronunciar la primera paraula. “Bon dia i benvinguts a la primera festa de la infància”. I aquí, les ganes van omplir el meu cap i el meu cos i vaig gaudir d’un matí fent ràdio, fent periodisme,  fent allò que tant m’agrada.

I ara, que he parat un moment i m’he assegut davant  l’ordinador, he tingut ganes d’escriure això que sento i que tant m’atrapa. Que m’apassiona i que veig perdo moltes vegades.  

És un moment difícil. Tenim dificultats per poder treballar del que ens agrada. Però penso que cap moment és dolent per poder treure tot allò que portem dins. Cal aprofitar totes les oportunitats. S’ha de confiar i menjar-nos al món a mossegades.

Molts ànims a tots i bona setmana!





Share
Tweet
Pin
Share
2 comentarios
En mig de l'anar i venir, del no parar, del trànsit cada matí, l'ordinador i la feina per fer, tinc moments que congelaria en el temps per sempre.

Moments que fan que respiri fort, olori la vida que tinc, les idees que vull fer realitat i els objectius que espero assolir.

Moments que experimento, moltes vegades, en llocs com aquest. És el Santuari de Santa Maria de Cabrera. Ja fa temps que vaig estar-hi, i ja em va agradar molt, però ara que hi he tornat he respirat més fort que mai i he desconnectat de més coses que abans. Suposo que això és cosa dels anys...

Sense cap dubte, un lloc preciós per escapar-se un cap de setmana!








Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
L’altre dia em deia una amiga que feia dies que ja no escrivia com abans. Que els textos eren curts i que es notava que no tenia massa temps.

I, ara que hi penso, té raó.

Fa molts dies que no estic davant de la pantalla, que no paro un moment i faig una valoració de tot el que ha passat en aquests últims dies, del que he vist o del que he sentit.

I potser avui és hora de reflexionar una mica. De veure que hi ha coses que arriben sense esperar-ho i fan que tot es transformi. Que les motivacions encara augmentin més, que l’autoestima es dispari en molts moments i que les ganes de seguir endavant es facin permanents.

Però, potser també, és hora de condemnar les mentides i la traïció. D’animar, de créixer i sentir que tot torna a començar. De fer obrir els ulls de cop per no tancar-los mai. D’adaptar-se i de seguir. De no fallar i donar suport per ser positiu.

És moment d’estar tranquil.

Ànims a tots i bona setmana!!


Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
He pensat que potser ja era tard, però de fet, dormir una hora menys no em farà estar massa més cansada.

I és que, encara que ho estés, em valdria la pena perquè, avui, vull parlar dels sopars. Sí, d'aquells sopars, dels que es fan cada bastant. Uns van dels tres als sis mesos, com amb les amigues d'universitat després d'acabar la carrera. Altres, cada any, si les coses van rotllades, com amb el grup d'amigues que no paren gaire aprop. I d'altres sopars que arriben després dels dos anys o més i que esperes amb moltes ganes.

Són les quedades on les anècdotes es traslladen en el temps. Els sopars on la nostàlgia cobra vida i es converteix en la protagonista.

Parlo d'aquestes estones on hi ha torn de paraula per poder escoltar tots els detalls que cadascú aporta a una conversa que es trasllada d'una punta a l'altra de la taula. 

He pensat que potser ja era tard, però m'he estirat i he recordat com de bé hem acabat la setmana amb aquests sopars que tant m'agraden!
Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
L'octubre és el mes oficial del càncer de mama. I dic oficial perquè, malauradament, per molts ho és també el mes d'abril, el juliol o el setembre.

Tot i això, avui m'agradaria parlar de l'Associació Espanyola Contra el Càncer y la campanya que han desenvolupat, durant aquestes setmanes, per recollir diners pels projectes d'investigació.

He conegut aquesta iniciativa a l'empresa on treballo. Des de fa dies tots els treballadors portem una polsera rosa per no oblidar la malaltia, però avui, a més, ens hem fet una foto tots junts amb aquestes ulleres solidaries.

Valen 5€ i poden ajudar a moltes persones.

Què us semblen?

Jo penso que és un detall que pot ajudar molt i em poso contenta quan imagino que es pot avançar en trobar una cura a la malaltia.

Molts ànims a totes!!



Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios

La vida a vegades no és tant complicada. És tot molt senzill si pensem en el que ens fa més feliç.

Quan pensem que ja és divendres, que ens espera un bon cap de setmana, que a ple mes d'octubre encara fa sol i podem anar sense mitjons.

La vida tampoc és tant complicada si pensem en les coses bones.

Què tal si ens hi posem?

BON CAP DE SETMANA!!!

Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Encara buscava aquells cinc minuts més quan he vist que tot era molt fosc. Cap cotxe. Ningú.

I pel carrer, només, el so del primer despertador. I després, el "clinc" del microones amb el primer cafè del dia. Són les sis i comença la jornada.

És moment per decidir com ens anirà avui la rutina.
Bon dia i ànims!!! 

Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Que sí, que ja ha acabat l’estiu. Ja tinc el nòrdic al llit i la pluja no ens dóna treva.

Tinc fred als peus i l’aire em posa la pell de gallina. Ara, les samarretes de mitja màniga m’acompanyen sota la caçadora que vaig comprar amb la meva mare després de molt insistir-me.

Que sí, que ja han acabat els dies de sol a la platja, els aperitius amb patates i Coca - Cola a la terrassa. Que han acabat els 5 minuts més, els pijames curts, els peus descalços.

Però quan alguna cosa acaba, en comença una de nova. Comença el temps de sentir-me cansada però treure temps per allò que més m’agrada. Per veure a qui realment tinc ganes de veure i trobo a faltar. Arriba el temps dels sacrificis voluntaris. De voler, i fer-ho.

I vosaltres? Com esteu portant aquest final d’estiu?


Vinga, endavant!


Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios

Fa dies que penso en escriure. En comentar els primers dies d'aquesta rutina que em té una mica atrapada.

Per reflexionar i fer balanç de l'estiu i dels primers dies de feina. De les vacances i les noves obligacions.

És temps de tornar a començar i agafar el ritme. Temps de mil alarmes al mòbil per no adormir-me, temps de maratons de bon matí per arribar a temps a la destinació desitjada.

És doncs, temps de rutina. Arriben els dies dels petits moments per preparar el dinar de l'endemà, els petits moments per anar al gimnàs, per veure a les amigues. Moments per preparar la roba i no deixar-me cap detall. De fer les banyeres més curtes.

Arriben els dies de no parar.

Per això, avui us escric a tots els que em llegiu. Us animo amb la tornada a la rutina.

Molt bona nit!!!!

Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Com passa el temps!!!

Avui fa un any que tancava maletes per anar a viure la meva experiència Erasmus a Milà. Fa un any que començava l’aventura!

Que ràpid passa el temps. Que ràpid canvien les coses!!

A vegades posaria un rellotge de sorra sobre la taula i el giraria per tornar a començar el compte enrere. Per poder tornar a viure els nervis, les ganes, la curiositat i la por que tenia quan vaig sortir de casa i vaig recórrer els quilòmetres que separen Milà de Barcelona.

Tornaria a parar el temps per aprofitar cada moment més del que vaig fer-ho. Per visitar més ciutats de les que vaig visitar, i de gaudir de la ciutat i els amics més del que ho vaig fer.
Però ja ho diu la cançó de Jarabe de Palo: “tiempo es una palabra que corre despacio y que pasa deprisa […] pasa y nunca se repite”.

Per això, ara toca seguir endavant i agafar aquesta nova etapa amb il·lusió!
I per a tots vosaltres, els que fa un any us vau convertir en la meva segona familia, molts records!!!

Som-hi!!


Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios

Suposo que això de desconnectar uns dies m'agrada molt per dos motius:

1) Oportunitat perfecte per descobrir nous paisatges, conèixer a nova gent i practicar idiomes.

2) Temps per trobar a faltar el que tens a casa i valorar-ho amb més força. I també perquè et trobin a faltar a tu i et valorin amb més força. (Aquest segon motiu m'agrada molt).

I dic molt perquè el "et trobo a faltar" o el "tinc ganes de veure't " són habituals en les converses amb els amics i familiars. I ara, també, comentaris com: "Això amb tu no passa" o "tu això no ho faries".

I és que tot això fa que el meu somriure augmenti progressivament i que començi a recordar que falten pocs dies per tornar a casa, tornar a ser útil per una amiga, tornar a molestar al meu germà, o posar nerviosa a la meva mare.  Fins i tot, això,  ho trobo a faltar!

I és que ja ho diuen sempre, que tot i està molt bé a un nou lloc, com a casa res.

Home, sweet home.
Fins aviat!
Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios


"No n'hi ha prou amb estimar-se molt."

Potser l'estat del WhatsApp de la meva amiga té raó. I dic això perquè sembla que per alguns l'amor ha marxat unes setmanes de vacances.

I és que potser tampoc n'hi ha prou amb sentir la pressió al pit ni les famoses papellones a l'estómac. No n'hi ha prou amb els sopars, ni amb les flors ni amb les llargues quedades. No n'hi ha prou amb el passat. A vegades, no n'hi ha prou amb estimar-se molt perquè hi ha coses que s'escapen. El temps passa factura i ningú no n'és culpable. És així, aquestes coses passen.

 "Y se dió cuenta de que la vida no era eso, la vida es caer y levantarse, y volverse a caer y volver a levantarse; la vida es alegrarte los viernes y joderte los lunes, y abrazarte a quien te abrace y a quien no te abrace pues no te abrazas y punto, y no pasa nada".
Ànims! :)
Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Després d'haver de correr per agafar el tren a Cork, i de dues hores llargues per anar cap a Dublin, vaig arribar a l'hotel d'uns amics de la família. Un B&B situat lluny del centre però amb un encant especial. Vaig pujar a l'habitació i.... UAU! Aquell llit gegant era per mi. Només per mi. I després de dormir com una seda i alimentar el meu estòmag amb un bon esmorzar, vaig anar cap al centre de Dublin.
Tenir algú que t'ajudi a explorar la ciutat la converteix en més accessible i també més interessant, tot i que ella mateixa ha aconseguit captar la meva atenció.
Dublin m'ha sorprès molt positivament ja que a part de la Guiness Store no en coneixia gaire coses. Ara puc dir que té la millor biblioteca que he vist mai, construccions que et transporten a l'Edat Mitjana i barris amb carrers estrets, fusta i colors que fan que sigui impossible no aturar-se un moment i xafardejar en les botigues vintage i de souvenirs.
I tot aquest tour amanit amb una bona conversa i posant el dia les diferents vides que tenim després d'haver acabat la carrera. Quina bona convinació!
Moltes gràcies!!
Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Fa uns dies escrivia que sembla que hagi agafat una mena d'incontinencia a estar molt de temps a casa. 

Aquest cop practicar l'anglès ha estat l'excusa per dir als meus pares que marxava, per dir als meus amics que desconnectava per uns dies i per convença'm a mi mateixa que tocava canviar d'aires durant algunes setmanes. 

Sempre quan planifiquem un canvi ens invadeix aquella por al fracàs, por a tot allò nou que ha de venir. També, por a trobar a faltar el que deixes a casa. Però, al mateix temps, volen a la panxa les papellones de l'alegria i les ganes. Una sensació de satisfacció per seguir creixent i sobretot creient en tu mateix i ser capaç de fer tot el que et proposes. 

Després, en tot aquest procés, la sort hi té un paper molt important. Jo, de moment, la tinc de cara. Ara em toca gaudir d'una Irlanda que desconeixia i que en dos dies ja m'ha captivat. I amb aquestes vistes des de l'habitació, qui no ho faria?



Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Mentre faig i desfaig maletes sona el nou disc de Txarango i, de sobte, escolto la frase que presideix una de les cançons que més m’agraden. Apujo el volum de la música: “Batega el mar amb cada ona que ve i va...” i així, deixo tota la roba sobre el llit i m’assec un moment. És diumenge a la tarda i ja era estrany que no arribés el moment de valoració de la setmana. 

I és que com moltes altres cançons, aquesta em fa pensar en moments determinats. Alguns d’ells, molt pròxims en el temps, com quan fa un parell de dies la cantàvem a ple pulmó en mig del Solsonès. O d’altres que s’identifiquen amb la lletra, amb frases determinades que relaciones amb persones o nits d’estiu, per exemple, on els sentiments sembla que s’intensifiquin i l’enyorança, la felicitat, els somnis i moltes altres sensacions volen més amunt que mai i toquen aquelles estrelles que apareixen a la cançó.





Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios

"En la diversidad está el gusto”

Aquesta frase,avui, em serveix de principi per parlar de vosaltres.

Fa mesos que escric al blog i encara no hi havia un post dedicat als meus amics.
(Alguns dels meus amics, que ningú es senti menyspreat, si us plau!!)

I bé com deia, aquesta frase em serveix de premissa per explicar les diferents aspiracions, interessos o maneres de fer que tenim. Els diferents caràcters. Les mil personalitats. Som gent amb moltes variants però amb un eix comú que sembla que no es desfà mai.

I és que tothom va fent la seva. N’hi ha que viuen fora, altres, que van i tornen, i alguns, que no marxen mai. N’hi ha que es moren per fer un Nasty els dilluns, i altres que es conformen amb peli i manta els diumenges a la tarda. Uns que es passen el dia a la platja i en canvi, uns quants que no poden viure sense la muntanya. Molts esportistes, altres més de sofà a mitja tarda. Uns que treballen i altres que estudien. Però, dins la diversitat, sempre, i dic sempre, trobem una nit d’estiu, una nit de Sant Joan, un aniversari o un Cap d’any per reunir-nos i recordar que som amics, dins de tots els problemes que puguem tenir i en mig dels plans que tinguem pendents individualment.

Per tot això, avui, comparteixo aquesta última foto de grup, tot i que com sempre, falteu alguns de vosaltres. Arrenca el mes d’agost i ara sí que ens separem. Per sort, només per un temps. Bon viatge als que marxen, bon estiu als que es queden. Bon estiu a tots.

Fins a la tornada!




Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Ja estava estirada al llit quan he notat que els horaris d’estiu passen factura.

I ara, passades les dues, estic asseguda a la cadira, repassant els més de trenta correus sense obrir i escoltant una d’aquestes llistes predeterminades de l’Spotify.

I mentre miro les notícies del dia, veig la data a la barra del navegador. Ja ha arribat l’agost. Aquell agost que cantaven els pets, que tant esperaven, feixuc i mandrós, que ens fa recordar la bellesa del temps que passa a poc a poc.

Però la veritat és que a mi, el temps, no em passa a poc a poc. És com si anés una mica accelerat. Ja ha arribat l’agost. Aquest mes on des de fa tres anys canvia la meva rutina. Un mes on he conegut nous amics, nous paisatges, nous idiomes... i aquest any no podia ser diferent.

Després dels mesos a Milà, hi ha alguna cosa dins meu que no para quieta. Ara ja fa un any que començava a planificar el viatge a Itàlia, a concretar dates, estudis, pis... a concretar sis mesos que ara recordo amb una gran nostàlgia. I ara fa dos anys també preparava una motxilla carregada d’energia per viure una experiència de voluntariat internacional inoblidable.

Aquest any viatjo a Irlanda per millorar l’anglès i seguir aprenent de mi mateixa. Per conèixer una nova cultura, una nova família i una nova rutina. Viatjo per desconnectar però també per connectar amb un nou lloc que em pugui enriquir per seguir creixent. Tot això ho he planificat a través del web workaway i la veritat és que en tinc una molt bona opinió. Ara falta arribar i gaudir del país i de l'experiència.

Però abans, seguiré aprofitant els dies que em queden per aquí perquè ja ha arribat l'agost i el sol i la platja també m'agraden molt!





Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Després d’un dia del llit al menjador, i de la taula al sofà he recordat que ahir, mentre repassava els condicionals i corregíem el use of english, vaig deixar la ment en blanc un moment i em va venir una mena d’inspiració. Suposo que després de tants dies sense escriure jo mateixa necessito aquesta dosi de reflexió, per dir-ho d’alguna manera.

Vaig pensar en les coses imprescindibles. Aquelles que en poc temps es col·loquen dalt de tot de la llista. Com quan sovint noto les pessigolles al dit, en aquell on sempre porto l’anell de la meva mare i que amb les presses deixo de posar-me.

Parlo que hi ha coses imprescindibles perquè ens hi acostumem molt ràpid, com quan ens posem aquelles arracades que tant ens agraden i el dia que ens les deixem sembla que ens falti alguna cosa a la cara. Imprescindibles, també, les estones de confidències, de consells amb les amigues, les visites inesperades.


A vegades doncs, cal pensar un moment en tot el que sigui imprescindible per nosaltres i com l’anell o les arracades, guardar-ho bé en la millor caixeta que tinguem, per no perdre-ho mai.






Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Sempre quan alguna cosa s’acaba arriba una mena de nostàlgia, de por al canvi.

Ens acostumem ràpidament a les rutines, encara que moltes vegades en parlem malament i ens diem que sempre fem el mateix. És com una mena de queixa permanent.

Quines ganes d’acabar la carrera! Quines ganes d’acabar la feina!, i un llarg etcètera d’expressions que formulem i que després repassem en veure que ara, ni carrera ni feina. Això sí, un estiu per endavant amb ganes i optimisme. I mil plans pel nou curs.

Jo, avui, he acabat de treballar en un sector que no imaginava. Tot i això, en trec una valoració molt positiva. He acabat la rutina dels matins a l’autopista, del bon dia amb el cafè i de les converses en el cotxe. He acabat de prendre decisions, d’escriure, de dissenyar cartells i de cobrir actes. Ara agafo un nou ritme.

Què tal una mica de platja?

Bon estiu i adéu UAB.

Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
El temps passa volant. 

Ahir em despertava a Milà, a casa del millor amic mexicà que es pot tenir, després d’una nit de festa amb tot un equip d’enginyers catalans. I ara, ja torno a ser casa, pensant en la nit de Sant Joan, asseguda a l’escriptori, a la finestra, com la Carrie Bradshaw a Sexo en Nueva York.

I Nueva York no, però, Milà m’ha robat alguna cosa que no puc definir. La vaig conèixer de cavall entre la tardor i l’hivern i ara l’he vista il·luminada per un sol que no ha donat treva. Una ciutat que inclou amics, olors i sabors. Que inclou tradició i modernitat. Que transmet luxe. Una ciutat amb caràcter.

Ara, hem tornat a viure l’experiència Erasmus en un cap de setmana. Uns dies que ens han ajudat a fer un comiat cada vegada més definitiu, més conscient. I parlo en plural perquè he tingut la millor companyia.

Milà ens ha tornat a conquistar.
Gràcies a tots.




Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Fa dies que tenim els bitllets comprats, que parlem amb tota la gent que encara viu allà i que planifiquem on anirem, qui ens porta a l’aeroport i quan deixarem les maletes a lloc.  

I entre tot aquest guirigall de plans, m’aturo un moment i penso una mica en el com veuré la ciutat després de cinc mesos. I precisament, l’altre dia ho parlava amb un amic que havia estat a Florència d’Erasmus. 

Tornar a un lloc que et porta tants records és complicat. De fet, complicat no, podria dir, estrany. Dic això perquè el que prèviament et genera pensar en el viatge a la ciutat del teu Erasmus és molt diferent de tot al que podríem estar acostumats. 

Per començar, aquesta vegada no he de buscar “lugares de interés” ni “metro en Milan”. Ni tampoc restaurants ben valorats ni fires ni mercats interessants. Ni tan sols he de buscar com arribar de l’aeroport al centre, ni l’hotel, ni res de tot això. 

Ara del que m’hauré de preocupar és de no deixar-me res per fer. 
MILANO HERE WE GO.


Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Avui, una cançó no ha estat el motiu que m’ha fet escriure, ni un viatge, ni tampoc cap conversa amb els amics. Avui, escric sobre “la meravellosa minoria”.

I és que el fet que m’agradi el futbol, i concretament l’Espanyol, és una de les coses que em poden definir. És una característica. Un tret distintiu. Per molts un defecte. Ja m’ho diuen entre broma i broma:  “alguna cosa dolenta havies de tenir”.



Share
Tweet
Pin
Share
2 comentarios

Avui, aquesta dita s'ha convertit en un petit lema. L’he intentat interioritzar durant tot el dia, després de veure que plovia i d’arribar cinquanta minuts tard a la feina.

A la tarda, ha començat a fer una mica d’efecte. Fins i tot ha sortit el sol i he deixat les botes d’aigua. Després, he recuperat un petit projecte que tenia pendent per fer un DIY i oblidar-me del mal temps. És fàcil, original i bastant econòmic.





Aquest és el resultat final


Us animeu a personalitzar les típiques espardenyes i donar-hi un toc diferent?
Jo ja en tinc pensades unes per regalar... :)


Share
Tweet
Pin
Share
2 comentarios

L'estiu passat, després d'estar quinze dies a l'hospital i veure que tot el que tenia planificat en els propers mesos quedaria només dins el meu cap, em vaig posar a cosir. Sempre havia vist a la meva mare amb la màquina, fent mil coses. Jo, ho vaig provar, i amb la seva ajuda em va passar el temps volant. I poc a poc vaig anar fent d'aquest entreteniment, una afició. I d'aquesta anècdota en van sortir aquests cors que sempre faig. Que regalo o que venc a les botigues dels meus amics i familiars.

Després de l'estiu les coses van canviar cap a millor. Em vaig anar recuperant i amb l'estada a Milà vaig deixar abandonada aquesta petita teràpia de relaxació. També, a la mateixa vegada, és un exercici de creativitat, per treure aquesta mica d'artista que m'agrada pensar que porto a dins. 

Ara, ha arribat el moment de tornar. Amb un nom nou, amb una nova imatge i amb més teles i dissenys. Aniré fent a poc a poc. Quan tingui temps, però sense perdre el fil.








Si voleu veure alguns clauers podeu visitar la pàgina de Facebook: De tot cor.


Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios




Aquesta cançó ha estat la banda sonora dels dos dies que he passat amb nens i nenes d'infantil. Ara que ja sóc a casa, que tinc els peus recuperats de les caminades buscant la fada Piula, que tinc les mans buides de flors i els dits nets de sorra, l’he escoltada i me n'he recordat de tot.

De les cares d’emoció esperant poder tocar l’aneguet o el pollet acabat de néixer. De les ganyotes de fàstic després de munyir la vaca Paca, o de la força que sentia a les mans i als braços quan de nit, amb les llanternes carregades, anàvem a buscar els conills de paper perduts pel bosc.

Hi ha moments que no s’obliden i feines que no semblen feines. Ara sí que comença la setmana.




Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
És hora de fer el hauríem de fer. Però dins del que pot semblar una frase amb una càrrega de responsabilitat, hi veig una mena de sentit d'acció per no perdre el temps. Com quan diem: si no ho fem ara, quan ho farem?

He escoltat aquesta frase milions de vegades. Tantes i més per justificar diverses accions. O per ajudar a prendre decisions. I és que, ben mirat, ara és el moment de fer el que volem fer.

Com quan triem que l’hora de llevar-se és la mateixa que la d’anar a dormir. O quan després de treballar més de vuit hores sortim a sopar amb els amics per recordar que no estem sols. I gaudim de les converses amb la copa de vi sobre el sofà.

També penso en els plans improvisats. Quan no volem sortir i passem la millor nit en molt de temps. O quan marxem a fer el cafè que no esperàvem i el sopar en aquella terrassa que ja no recordàvem.

Parlo, també, de gaudir de les petites coses que tan grans es fan després. Així doncs, aquest podria ser un bon lema aprofitant la frase que avui m'ha fet escriure. It's time to do what want be done. I d’aquesta manera carrego les piles.

Molt bona setmana! 




Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Passar tota la setmana entre estudiants d’economia i administració fa que el meu cap ho relacioni tot amb una empresa. Penso en estratègies perfectament estructurades. Amb un residu zero. En un pla de màrqueting dins del cervell.

Però després de tot, hi ha termes que no són tan numèrics. O potser sí. I és que avui em poso una mica sensible, o trenco la cuirassa o com li vulgueu dir. Perquè jo tampoc ho tinc molt clar.

Sembla que últimament, quan en comptes de pensar amb el cervell, la part central del cos reacciona i actua, les accions del que nosaltres som fluctuen a la baixa. I per evitar el crac tornem a pujar cap al cap. Fins a l’interior. I calculem les possibilitats exactes de l’èxit. Per tancar el tracte. Com d’una gestió es tractés. Però és que a vegades hem d’arriscar una mica. En un bon negoci també hi poden haver pèrdues al principi que després es recuperen. Tot és volàtil.

I és que el màrqueting va molt bé per una empresa. Però si l’apliquem a nosaltres mateixos, vendrem l’única cosa real que tenim: la nostra manera de sentir.


Share
Tweet
Pin
Share
2 comentarios
Avui les crispetes no han sortit cremades. Suposo que el microones m’ha donat un descans.

I encara amb l’oli entre els dits recordo el que ahir em va dir una amiga:  “tot em surt malament”.

Hi he estat pensant. En la frase i en la culpa que a vegades sentim dins. Com si de tot el que fem en tinguéssim el control. Com si res fos casual, independent o inoportú. Tenim una mena de pressió que no ens deixa avançar.

Potser cal mirar més enllà de la culpa per veure l’escletxa de llum. És difícil. Sempre. Molt sovint. Però com el meu microones, a vegades els altres són culpables de com passen algunes coses. I nosaltres ho hem d’anar controlant, amb paciència i sense agafar el mea culpa per inèrcia. D’aquesta manera podem aconseguir que les crispetes, avui, no surtin cremades. 


Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Escucho Patrick Watson después de cena con amigos. Y no hablo de la lista de Spotify sino de una reunión improvisada. Donde hablamos de todo y de nada, y de la vida también. Y del amor. Y del pasado.

- Me pica la lengua, se queja una.
- Un poco de cava, no tengo ginebra, dice el otro.

Y la primera confidencia asoma su presencia. Y entre risas y novedades pasamos la noche del jueves antes de pensar en el mañana. Así da gusto ir terminando la semana.


Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Com Sant Jordi, al bell mig de la setmana. Mig festiu mig laborable. Amb moments per fer mil plans però amb el cansament del què portem de la setmana. És dimecres, però és festa major.

I és que per molts serà un dia com un altre, però per mi hi ha alguna cosa que avui canvia una mica. Una mena d’energia per fer poble. Per sortir al pavelló, i ballar una llarga estona amb l’orquestra que cada any és més poca cosa. Tot i això no vull faltar a la cita. Sembla que avui Vilassar ens necessita!

Bona festa major!






Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Sabem que hi ha molts tipus de prínceps. Aquells dels contes, els més blaus. O els més moderns de color blau cel que tant agaraden. I aquells que quasi ja no es veuen perquè han quedat descolorits. Els que et prometen amor etern. O els que passen de llarg amb el cavall més elegant. N’hi ha que ni són blaus ni transparents. Però d’altres que no fallen. Aquests són els bons, els de sempre i per sempre. Prínceps del color més intens del món. Els que t’han donat la vida i moririen per tu. 

Avui el meu príncep no ha fallat. I és que ara que hi penso, no m’ha fallat mai. És d’aquells que sempre mata el drac dolent de la llegenda. Més que un príncep, és un rei. 

Gràcies per tot. 





Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Durant el partit, que per molts serà l’esdeveniment de la setmana i no recordaran les vacances ni el bon temps, he recuperat aquest article de la Tatiana Sisquella, que tant m’agradava. Pel títol immediatament, però pel contingut després. Quan cada línia té un significat que arriba molt més enllà:

"En aquesta vida és important tenir un bon equip amb qui jugar la lliga del dia a dia. Aquests equips no surten als diaris ni juguen la Champions, però són els únics que ens poden apropar a la veritable victòria"

Alguns pensaran que m’agrada la frase perquè el meu equip de futbol mai juga la Champions, i de fet teniu una mica de raó, però vaig una mica més lluny.

Tenir un bon equip és essencial. Format pels millors jugadors. El porter, tu mateix. Decidint cada partit. L’indiscutible. Posem, davant de tot, un bon golejador, que estimuli el dia a dia. Uns migcampistes, per sortir i passar-ho bé. Uns amics, companys de feina, veïns i coneguts. I al final uns defensors. Els centrals, de casa, sempre. I als laterals els salvadors. Per aquelles jugades d’estratègia. O pels davanters amb molta pressa. Que paren  l’atac amb els seus consells que mai acaben. O amb la companyia quan el gol ha estat inevitable. Els més propers, indispensables.

"Els colors d'aquest equip s'han de portar al cor o no s'han de portar, i la seva pinya ha de ser tan densa que no se n'escapi mai cap pinyó. Aquest equip mai no s'ha de deixar menystenir per ningú per molt gran, fort i agressiu que sigui. No ha de tenir por, sinó respecte. El seu joc ha d'intentar ser net, divertit, ràpid i elegant. Sense estridències, amb gràcia, intens, però també proper i imperfecte".

Ha de ser un equip autèntic per guanyar tres punts de lliga. I una copa cada dia. 


Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
El primer toc de despertador. Són les 7 i comença el dia. Tot s’activa. Els cotxes, la ràdio. Bon dia. Avui, cafè amb bona companyia. I el sol, i la música de tornada de la feina. Pareu màquines un moment. Després planificar. I tirar endavant per créixer més. Per treballar. I la ràdio. Les converses. Una cançó. I els nervis del directe. Tot ha sortit rodó.

Això sembla una descripció d’un dia ben normal. Però, últimament intento aprofitar cada segon per viure més intensament. Perquè tenim massa pressa per arribar a un futur que encara no està escrit. La setmana Santa, l’estiu. I ja serem a la tardor. I voldrem tirar enrere però ja no estarem a temps. I és que potser hauríem d’aturar-nos uns segons i aprofitar els minuts del dia a dia. Els petits detalls. Els gran plaers.




Per arrodonir aquesta cançó que tanta calma em dóna. 



Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
M’he posat el jersei gris que tant m’agrada. M’he tret les botes que fa dies que porto posades i he obert tots els programes imprescindibles al meu ordinador. Ara sona Aretha Franklin i penso en la conversa que acompanyava l’estrella i les braves d’aquest vespre, perquè hi ha xerrades que fan pensar, on no ets el protagonista, però personalitzes el que t’expliquen i acabes relacionant-ho amb alguna experiència del passat, amb un objectiu de futur o amb el present més immediat.

Parlo d’aquelles converses on dónes els consells que a tu et van funcionar, o aquells que no van funcionar perquè no vas seguir l’exemple. I transmets les reflexions a les quals has arribat, o les ganes per arribar a la meta desitjada. Les converses on acabes pensant en tu per molt malament que soni aquí. Aquests diàlegs, quan intentes ajudar amb el millor dels teus desitjos. I aquella paraula clau que sempre es repeteix i no hi ha manera d’acceptar: tot és TEMPS.

Temps al temps, no hi donis més voltes. I abans d’acabar la frase ja pronuncies la següent per justificar l’anterior. I acabes dient: sona típic ja ho sé, però funciona, de debò.

TEMPS AL TEMPS. I paciència, diria jo.


Temps al temps
pas a pas.
Zero, un, dos i tres.
Vols canviar,
vols volar com una fulla en el vent.
Desitges ser un altre,
poder mudar la pell,
però una estranya força tiba
i et fa ser allò que has de ser.
Potser et passaràs la vida
retornant al mateix punt
i viuràs noves mentides,
però, per sempre, seràs tal com ets.

Temps al temps - Lax'n'Busto


Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Fa dies que no mirava el blog. Ni les visites, ni em repassava tots els textos que havia escrit quan estava a Milà. I avui, per temes de feina, hi he entrat, per veure si està bé o fa una mica de por. Per veure si parla de mi i pot servir com a carta de presentació.

Hi he entrat i he vist més de 4000 visites. I m’he quedat parada. I contenta a la vegada. I és que aquest blog ha passat de ser un diari de l’Erasmus a un diari personal, on explico de tot i res en concret però em serveix com escapament i m’agrada compartir les meves impressions, les meves sensacions, articles i cançons.

Gràcies a qui li agrada llegir aquesta petita part de mi.


Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Al fons a la dreta. Porta oberta. I em trec els pantalons i la samarreta ja no apreta. I cau l'aigua però no marxa. I el baf de la banyera. I l'escuma. I sense pressa.

Allà al final del passadís de casa és on trobo el millor moment del dia. Quan tanco els ulls. I penso. I valoro. I recordo que hi ha coses que no duren per sempre.

I és que les banyeres s'han convertit en el millor moment del dia. Al fons a la dreta.

 Porta oberta i sense pressa...






Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Fa dies que penso que hi ha coses que mai canvien. Perquè en tots els canvis hi ha coses que no canvien.  És com una rutina quan arriba el bon temps. Parlo de la sensació dels peus calents sota la manta. El sol sobre la cara. Les ganes de tocar l’aigua. 

Parlo dels canvis a l’armari, dels plans a mitja tarda. Dels matins amb ganes de platja i l’olor d’aigua salada. Quan la música sona alta i gaudeixes del viatge. I penses en els plans del cap de setmana.  I en l’estiu, i en les vacances. 

Fa dies que penso que hi ha coses que mai canvien. Perquè en tots els canvis hi ha coses que no canvien. 


Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Ja fa dies que penso que els petits detalls marquen la diferència, aquells petits plaers, com quan aconsegueixes arribar al punt més llunyà de l’esquena quan hi sents picor, quan et treus les botes després d’esquiar, quan pots dormir quan tens son. Aquells petits plaers com els cafès de mitja tarda, les llargues converses. La bona companyia.

Els petits detalls conformen les grans aventures de la vida que volem viure, on som qui som, intentem arribar a qui volem ser i evitem convertir-nos en allò que se suposo que hauríem de ser.

Lo que está claro es que somos menos importantes de lo que a veces nos creemos, que nuestro pequeño universo se construye de cosas insignificantes que forman una existencia especial y única; la gente que te rodea, un mensaje de amor por la mañana nada más despertarte, el anillo que te regaló tu madre (sin él te sientes desnuda) o esa chaqueta de punto gris que te niegas a tirar pese a los agujeros y enganchones que tiene. Eso es lo que, al fin y al cabo, nos hace ser quien somos, no la imagen que los demás tienen de ti, ni lo que se presupone que debes ser.
Blanca Suárez

Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Avui m’he posat a escoltar un acústic d’Estopa, així sense voler. I amb aquestes cançons he recordat aquells temps on cantàvem amb la guitarra en mig de la natura sense més complicacions. Aquells temps on plegar bé el sac era el més difícil que havíem de fer durant un cap de setmana, o en el millor dels casos, durant els deu dies de colònies a l’estiu. Temps on les preocupacions arribaven de les coses més ínfimes i on el futur no pesava gaire.

Aquells temps on començàvem a ser nosaltres, intentant desenvolupar una personalitat pròpia. On decidíem què volíem ser de grans. Quan posàvem els nom dels nens que tindríem passats els 25. On imaginàvem les nostres parelles. Les nostres feines. Aquells temps, quan pensàvem en el batxillerat o en el primer dia d’universitat. Quan triàvem cotxe amb la mirada i amb les butxaques buides. Quan el sopar dels dissabtes era l’acte social de la setmana.

Sí, aquells dies, on encara ens imaginàvem què faríem un dia com avui. I l`avui ja ha arribat i sembla que fos ahir. 




Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Deixant les diferències evidents a una banda, canviant el cosmopolitan per una beguda en got de cartró i canya de plàstic, i apartant els looks i el glamour de Manhattan, alguna cosa m’ha recordat a nosaltres.

En realitat, és igual quina excusa posem, una pel·lícula al cinema, un cafè a les tres o un aperitiu a les dotze. La qüestió és trobar un moment per reunir-nos i parlar. I riure també. I agafar consells i pensar molt. I planificar sense pensar. És com aquell moment del dia en què deixes de fer el que hauries de fer i desconnectes. I després, quan sento que tu dius que ens estimes més que mai, tota aquesta impressió que ja tenia es multiplica. I quan tu surts de treballar i fas un esforç per venir i sopar, o tu, que dius que has de sortir abans i arribes i dorms a mitja pel·lícula, però estàs allà. I us organitzeu i veniu a Milà, i ens veiem i és com si tot estigués igual.


Quan tot això passa, aquesta escena em recorda a nosaltres.








Share
Tweet
Pin
Share
2 comentarios
- Neus ja t’has fet la maleta?
- No mama, demà la faré, que vull posar el nòrdic a sota de tot.
- D’acord ens veiem demà.

I és que ara que hi penso, el nòrdic també el puc col·locar dalt de tot. Però en certa manera és l’excusa més viable que he trobat per retardar un dia més el tràngol de fer una maleta que anirà a Barcelona i que no retornarà a Milà, almenys per uns mesos.

I és que ha arribat el moment que tant temia. Moment maleta i moment comiat. Companys que ja tornen i publiquen escrits magnífics amb les seves grans experiències. Amics que t’etiqueten en les seves publicacions perquè els hi posis el “me gusta” que en veritat seria un “no m’agrada gens”. També, pizza i gelat, i amics, i més comiats. I cançons. I records.


I és que ara que hi penso, hi penso massa. 
Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Després d’uns mesos per aquí em veig capacitada per escriure el que vindria a ser una guia pràctica per viure a Milà durant l’Erasmus.

El primer apartat, òbviament, l’allotjament:

1. Heu de trobar un pis, o alguna cosa que se li assembli, si us podeu estalviar residència, millor. Ho dic perquè el ronyó que es queden a tall de fiança després no te’l tornen. I dic alguna cosa que se li assembli perquè, com a tota ciutat gran, us podeu trobar de tot i més.

2. Una vegada tingueu un llit és moment de controlar la zona. Cal empassar-te algunes cues i fer tot el possible per aconseguir la targeta de transport, i després només preocupar-te per carregar-la cada mes amb 22€.

3. Més cues també a la companyia telefònica.

Després de l’allotjament i la zona, és important investigar la universitat:

1. Primer de tot, i ho dic seriosament, cal anar a la orientation. Normalment en aquests actes és on es coneix a la gent i fas els primers plans amb aquells que han semblat més simpàtics. Tot i que després potser, ja no us feu tant com abans. Un detall important és intentar no fer tàctica imant i enganxar-te a catalans o espanyols. El poc anglès que sàpigues et servirà per començar!

2. Quan ja tingueu amics i la universitat una mica controlada, val més donar-vos a conèixer a la coordinadora Erasmus, per si després no sabeu inscriure'us als exàmens, o altres imprevistos com aquests. D’aquesta manera la cara que farà serà més agradable i fins i tot us ajudarà a resoldre els problemes.

Amb la universitat mig controlada cal relacionar-te:

1. Una bona manera de relacionar-vos amb la gent que coneixes és sortir en alguns dels esdeveniments que organitza la ESN. Viatges, partides de bitlles, balls etc. Després, això ja no ho fareu però rius recordant aquests moments.

2. Una altra forma de fer amics i intimar una mica és fer un capuccino de tant en tant. Però molt important: us heu de fer amics dels cambrers, per evitar el servei a taula, així el preu del cafè serà normal i no astronòmic. Si aneu a la California Bakery millor que prepareu l’altre ronyó, en el cas que hagueu trobat residència. Tot i que a vegades vendries tots els òrgans a canvi de menjar algun dels talls de pastís a l’estil americà que hi ha exposats a les seves vitrines.

3. Molt important també és saber alguna cosa de la ciutat, encara que sembli mínima, per quan vénen les visites. Que sembli que has llegit la guia que et va comprar la teva mare abans de venir i que només has fet servir el primer dia.

Per explorar la ciutat va molt bé saber la llengua, òbviament:

1. Apuntar-se a un curs és una molt bona opció. Allà també es coneix gent interessant i divertida que es poden convertir en amics després.

2. Tot i això a vegades no cal creure’s el que diu la professora, perquè encara que beure capuccino després de dinar no estigui ben vist a Milà, ho pots fer i ningú et diu res. També pots menjar gelat a -5º i ningú et mirarà malament.

3. I parlant de llengua, també cal acostumar-la als aperitivos. Però, alerta, amb moderació per no arribar a casa rodolant i aquestes coses que passen.

Bé de fet, aquestes recomanacions potser no són res de l’altra món, però és maco recordar al que he fet per adaptar-me a aquesta ciutat i sentir-me com a casa.

Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Després de l’última visita al super ho he vist tot més clar. I dient clar en realitat vull dir una mica negre. Aquell negre fosc que ja comença a fer por.

En la planificació del menú setmanal ara només hi ha 5 dies. De fet, menys de 5, perquè avui ja he esmorzat el suc de taronja rossa que mai hauria comprat si estigués a Barcelona.

Deia que falten 5 dies per agafar un avió. Però abans, també falten 5 dies per empaquetar tot el que tinc escampat a l’habitació, vull dir, col•locat perfectament. Queden 5 dies per recordar tot el que he gaudit aquí i emportar-me en una maleta el que ha significat aquesta experiència.

I falten 5 dies per marxar, però també per les retrobades, que encara que no ho sembli també les espero amb ganes. Però ara, de moment, seguiré aquí dalt, una mica lluny de tot, on top of the world.

BON DIA!
 
 

I could've gave up then but, then again I couldn't have because I've traveled all this way for something. Now take it in but don't look down because I'm on top of the world, hey!
Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Una vegada desinflats els pulmons, tocava tornar a omplir-los.

I crec que la millor manera era inspirar l’aire gelat dels Alps i visitar un dels paisatges més autèntics que treuen el cap a pocs quilòmetres d’aquí. De Milà a Torino i d’allà a Sestriere i avall! A pocs graus però amb moltes ganes. Un dia fantàstic que aviat ocuparà espai dins les maletes.



Sestriere - Itàlia


Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Sabeu aquella sensació de “buuuuf” quan desinfles els pulmons i mai tornes a tenir tant d’aire per omplir-los de la mateixa manera?

Aquella sensació d’alegria per haver arribat a la meta, a l’objectiu proposat? I després, també, en el fons, aquella sensació de buidor? De globus desinflat. Quan la festa ja ha passat i et preguntes què toca ara? Aquella sensació on la tristesa també hi té lloc?

La sabeu?

Jo la tinc.

PERÒ EM SEMBLA QUE HI TINC UN BON REMEI!



Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Ja sabem que tot el que comença acaba. I quan tens la data, el dia, i l’hora concreta tot sembla diferent.

Quan saps que alguna cosa durarà un temps determinat fas sorgir de manera involuntària aquella sensació d’haver d’aprofitar-ho tot al màxim, de fer el que no has fet i volies fer, d’estimar com encara no has estimat, de sortir fins a tancar, de llegir, de ballar. De fer dels dies normals dies una mica més especials.

És com una mena de pressió interna que fa que els dies passin igual però tu facis el reconta de les hores més lentament. Que cada sopar, cada dinar, cada cafè amb els amics, cada buongiorno o cada buona serata et quedin gravats, en un racó, per conservar els records de les petites coses, dels moments insignificants que, quan tens la data, el dia i l’hora concreta semblen diferents. 


Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Avui tinc la típica síndrome d’estudi. Aquella que consisteix a perdre el temps en tonteries com tallar-te les ungles tres vegades, després pintar-te-les dues més i despintar-les quatre. Anar a l’armari de les galetes, beure cafè per no adormir-te i després pensar-hi a la nit quan no pots aclucar l’ull.

Que consisteix en subratllar primer amb el color groc, després amb verd i posteriorment amb taronja, així, en jerarquia. Que prossegueix, si tens mirall, a revisar les celles, les pestanyes i els granets de la cara. Mirar la finestra i veure que plou. I pensar que no hi ha cap més excusa per plantejar-te estudiar d’una punyetera vegada. I després de tot això arriba la típica d’escriure al blog cada vegada que t’inspires una mica i tens ganes de desconnectar per després tornar a començar.


Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Ara comença el compte enrere. Els dies no sumaran. Cada moment podrà ser l’últim i cada cosa que vegi l’hauré d’observar per última vegada. Almenys per un llarg temps. I tot això en mig de llargues estones d’estudi per arrodonir l’experiència que he viscut a Milà.

Suposo que això d’enganxar-me als llençols cada dia i les matinades matant mosquits s’han acabat.

I enganxar-te també és crear dependències inesperades. Quan dormir sola en una habitació es converteix en una situació estranya perquè no hi ha ningú al dia següent per dir-te que espavilis o per posar una cançó nadalenca a ple mes d’octubre. Quan no hi ha ningú que t’acompanyi a comprar amb les xancletes i els mitjons a 5 graus de temperatura. I d’altres coses més.

I és curiós també pensar que en un parell de dies torno a una vida que fa pocs mesos que dura però que no em faria res que s’allargués en el temps amb bona companyia. 




Share
Tweet
Pin
Share
No comentarios
Newer Posts
Older Posts

About me

Periodista.
Amant de les petites coses i dels petits plaers. Parlo sobre temes del dia a dia, viatges, manualitats i tot allò que em fa sentir bé o em desperta emocions.

Blog Archive

  • ►  2020 (3)
    • ►  d’agost 2020 (1)
    • ►  d’abril 2020 (2)
  • ►  2019 (3)
    • ►  de desembre 2019 (1)
    • ►  de juny 2019 (1)
    • ►  de març 2019 (1)
  • ►  2018 (6)
    • ►  de desembre 2018 (1)
    • ►  d’octubre 2018 (1)
    • ►  de setembre 2018 (1)
    • ►  de juliol 2018 (1)
    • ►  d’abril 2018 (1)
    • ►  de març 2018 (1)
  • ►  2017 (15)
    • ►  de desembre 2017 (1)
    • ►  de novembre 2017 (3)
    • ►  d’octubre 2017 (2)
    • ►  de juliol 2017 (2)
    • ►  de juny 2017 (1)
    • ►  de maig 2017 (2)
    • ►  d’abril 2017 (1)
    • ►  de març 2017 (1)
    • ►  de gener 2017 (2)
  • ►  2016 (8)
    • ►  de novembre 2016 (1)
    • ►  de setembre 2016 (2)
    • ►  d’agost 2016 (1)
    • ►  de juny 2016 (1)
    • ►  de maig 2016 (1)
    • ►  de març 2016 (1)
    • ►  de febrer 2016 (1)
  • ►  2015 (10)
    • ►  d’octubre 2015 (2)
    • ►  de setembre 2015 (2)
    • ►  de juliol 2015 (4)
    • ►  d’abril 2015 (1)
    • ►  de gener 2015 (1)
  • ▼  2014 (51)
    • ▼  de desembre 2014 (2)
      • EL 2015 JA ÉS AQUÍ!
      • LA CURSA DE LA VIDA
    • ►  de novembre 2014 (2)
      • FENT PERIODISME
      • PER DESCONNECTAR!
    • ►  d’octubre 2014 (5)
      • ÉS EL MOMENT
      • AQUELLS SOPARS
      • #SÚMATEALROSA
      • LA VIDA
      • EL PRIMER CAFÈ DEL DIA
    • ►  de setembre 2014 (2)
      • QUAN UNA COSA ACABA
      • RUTINA
    • ►  d’agost 2014 (7)
      • TIEMPO!
      • "ET TROBO A FALTAR"
      • L'AMOR
      • DESCOBRINT DUBLIN
      • WELCOME
      • BATEGA
      • EN LA DIVERSIDAD ESTÁ EL GUSTO
    • ►  de juliol 2014 (2)
      • JA HA ARRIBAT L'AGOST!
      • IMPRESCINDIBLES
    • ►  de juny 2014 (4)
      • CANVI DE RITME!
      • MILÀ ENS HA TORNAT A CONQUISTAR
      • BACK TO MILANO
      • MERAVELLOSA MINORIA
    • ►  de maig 2014 (7)
      • "AL MAL TIEMPO BUENA CARA"
      • DE TOT COR
      • LA BANDA SONORA
      • IT'S TIME TO DO WHAT MUST BE DONE
      • MÀRQUETING 4.0
      • CRISPETES CREMADES
      • CENA CON AMIGOS
    • ►  d’abril 2014 (5)
      • FEM POBLE!
      • EL MEU PRÍNCEP BLAU
      • PER GUANYAR TRES PUNTS DE LLIGA
      • BON DIA, SÓN LES 7
      • TEMPS AL TEMPS
    • ►  de març 2014 (4)
      • UNA VERSIÓ DE MI
      • AL FONS A LA DRETA
      • COSES QUE MAI CANVIEN
      • PETITS DETALLS
    • ►  de febrer 2014 (3)
      • YA NO ME ACUERDO
      • NOSALTRES
      • ARA QUE HI PENSO, HI PENSO MASSA
    • ►  de gener 2014 (8)
      • GUIA PRÀCTICA PER L'ERASMUS A MILÀ
      • ON TOP OF THE WORLD
      • OMPLINT ELS PULMONS
      • I PUNT.
      • TOT EL QUE COMENÇA, ACABA
      • SÍNDROME D'ESTUDI
      • COMPTE ENRERE
  • ►  2013 (24)
    • ►  de desembre 2013 (4)
    • ►  de novembre 2013 (8)
    • ►  d’octubre 2013 (12)

Translate

LA MEVA LLISTA DE BLOCS

  • LOST IN VOGUE by Eli&Eli - Blog de Moda / Fashion Blog
    Viajar para resetear tu mente
  • L' última petjada
    Tornar a córrer i aprendre des de fora.
  • Muymolon
    un descargable genial para escribir todos tus buenos propositos para 2016
  • emquedabé
    Hello world!
  • Si Chanel levantara la cabeza...
    La moda nunca es inocente
  • ULL D'ESTEL
    L’aparador i el camping de luxe
  • I WOULD PREFER NOT TO
    Crisi d’inspiració

VISITES

Created with by ThemeXpose