DES D'UN PAS ENRERE

Sembla que avui els núvols ens han deixat veure el sol i la pluja ha marxat per una estona. A punt de marxar de casa faig el cafè, d’aquests normals de cafetera. I dic normals de cafetera.

 

Ja ho sé que els cafès es fan amb cafetera, però això de normals sí que té un significat especial.

Després de dos dies consecutius plovent he trobat un bon refugi per fer una pausa a mig matí o a mitja tarda. A prop del centre i a poques passes de San Ambrogio hi ha una cafeteria on els pastissos i els dolços són els protagonistes indiscutibles. Es diu California Bakery.

L’ambient és acollidor, una mica rural, amb cistells al sostre i detalls fets a mà. Amb estil americà. També hi serveixen dinars i sopars i uns cafès que van molt bé per escalfar les mans i acompanyar un bon esmorzar.

És un d'aquells petits plaers que val la pena aprofitar.

 

Segona destinació: Cinque Terre.

Matinar, tren i cap a la costa. Després de tres hores: cases penjades de roques, el mar i colors. Focaccia típica i dos pobles: Monterosso i Vernazza, encara que el conjunt del paisatge està compost per tres pobles més que configuren Cinque Terre. És una destinació perfecta per agafar un cap de setmana i desconnectar. Una molt bona visita que vaig fer durant els primers dies d’estada a Milà.

 

 

Vernazza, Cinque Terre

Quan arriben les visites s’intensifica el sentiment d’identitat. La família i els amics et recorden d’on vens, i a part del fuet i el pernil, et porten records, paraules i anècdotes que et traslladen per uns moments a casa. Et fan ser un turista altra vegada. I és que aquest sentiment és com una marca personal, un senyal al cor, intransferible i personal. Que es palpa i sempre està present.

 

 

Visita de la família.

Octubre 2013, Milà

Com deia fa uns dies, Milà és un pot ple de sorpreses, però fora d’ella també s’amaguen entorns que cal descobrir. A poc més d’una hora amb cotxe i també amb tren pots arribar al Lago di Como.

 

Amb els Alps a l’horitzó i petits pobles que l’envolten, aquest llac ha estat un dels grans descobriments aquests primers dies d’exploració pels entorns de la ciutat. És, per excel·lència, el millor lloc per desconnectar.

 

Cases de somni, carreteres estretes i vegetació per tot arreu. Luxe i tradició, turisme i família també. En tinc molt bon record. Això és el Lago di Como que val la pena visitar!

 

 

 

Vista panoràmica del Lago di Como

 

 

Bellagio, Lago di Como

Emporta’t les coses per anar a córrer vaig pensar. I així ho vaig fer: tot l’equip preparat. Però una vegada aquí...

I és que el meu llit desprèn una mena d’atracció que no deixa aixecar-me al matí. I a la tarda, després de dinar, amb la panxa plena... les coses es veuen diferent.

Però avui, sembla que hi he trobat l’antídot. Els crits de “va Neus activa’t” provinents del llit annex han actuat eficaçment, i de cop, estava a Sempione, un dels parcs més bonics que he vist mai. I també curiosos.

Les fulles descansen a terra tranquil•les. La gent passeja i fa esport. I entre aquesta calma aparent algunes sorpreses.

 

 

Parco Sempione, Milà

 

Crec que ja he passat la fase inicial. Ara estic en el moment de sentir propi l’entorn actual. El meu llit, la meva habitació i casa meva. És estrany.

 

Amb els dies t’adaptes ràpid. Els carrers ja no semblen tan grans i el centre és, ara, un petit barri més. Crec, també, que el costum fa que les coses semblin senzilles. La mateixa gent al mateix lloc. Les línies de metro controlades, el tram quinze i tres sota el braç i a punt d’investigar els autobusos.

 

Tinc aquella sensació de pau quan arribo al pis, tinc ganes de seure al sofà blanc que ara he vist que era vermell i també em ve de gust cuinar a la cuina més petita que he vist mai. Però sobretot, és estrany per la gent.

 

Persones que passen a ser amics en qüestió de dies. Quedades que esdevenen necessàries i dependències que no esperaves.

 

És estrany.

He estat pensant una mica. Vull explicar a través d’aquest bloc el que vaig fent i el que em sorprèn d’aquesta nova ciutat, però avui no crec que pugui obviar parlar de gelats!

Sí, ja ho sé... no és el més important. Seria més interessant parlar dels viatges que he anat fent durant aquests dies, dels costums dels italians o dels monuments més importants de la ciutat, que de fet n’hi ha molts i de preciosos. O potser parlar de la gent que he conegut, de l’inici de les classes i de la meva trajectòria en l’aprenentatge de l’italià, però ho sento. Passejar per Navigli sense aturar-se a una gelateria pot arribar a considerar-se un pecat. I tant se val si fa fred o fa calor, si és de nit o de dia. Un gelat, aquí, s’ha convertit en un complement més de la moda milanesa. I no exagero. A cada cantonada hi ha una gelateria o un bar on hi ha una nevera amb mil sabors. Ah! i ja no parlo de les botigues on hi ha gelats d’aquells fets que es poden acabar de rematar amb xocolata desfeta. Tampoc parlo, doncs, de la Magnum Store. Això és una altra història.
 

I sí, ho heu endevinat, avui he menjat un gelat.