Un mes a Milà i el sol dels primers dies ha deixat pas a la pluja. Ara l’olor de carrer mullat domina a tota la ciutat. Aquesta tarda el fred m’ha refrescat el nas i he vist com de fort trepitja la tardor, una tardor que dóna pas a una rutina que ja tocava.

Però abans del fred: l'adaptació, sí, la por, aquella sensació de descontrol per no saber on vas ni on aniràs a parar. Sí, aquelles pessigolles dins l’estómac. I finalment, la calma.
Bé, de fet, una calma relativa.

És el moment de conèixer gent, conèixer la ciutat i gaudir de les activitats que es presenten i per tant la calma desapareix. I és que Milà és un pot ple de sorpreses i s’ha d’aprofitar. Qui no ho faria?