Crec que ja he passat la fase inicial. Ara estic en el moment de sentir propi l’entorn actual. El meu llit, la meva habitació i casa meva. És estrany.

 

Amb els dies t’adaptes ràpid. Els carrers ja no semblen tan grans i el centre és, ara, un petit barri més. Crec, també, que el costum fa que les coses semblin senzilles. La mateixa gent al mateix lloc. Les línies de metro controlades, el tram quinze i tres sota el braç i a punt d’investigar els autobusos.

 

Tinc aquella sensació de pau quan arribo al pis, tinc ganes de seure al sofà blanc que ara he vist que era vermell i també em ve de gust cuinar a la cuina més petita que he vist mai. Però sobretot, és estrany per la gent.

 

Persones que passen a ser amics en qüestió de dies. Quedades que esdevenen necessàries i dependències que no esperaves.

 

És estrany.