DES D'UN PAS ENRERE

Com Sant Jordi, al bell mig de la setmana. Mig festiu mig laborable. Amb moments per fer mil plans però amb el cansament del què portem de la setmana. És dimecres, però és festa major.

I és que per molts serà un dia com un altre, però per mi hi ha alguna cosa que avui canvia una mica. Una mena d’energia per fer poble. Per sortir al pavelló, i ballar una llarga estona amb l’orquestra que cada any és més poca cosa. Tot i això no vull faltar a la cita. Sembla que avui Vilassar ens necessita!

Sabem que hi ha molts tipus de prínceps. Aquells dels contes, els més blaus. O els més moderns de color blau cel que tant agaraden. I aquells que quasi ja no es veuen perquè han quedat descolorits. Els que et prometen amor etern. O els que passen de llarg amb el cavall més elegant. N’hi ha que ni són blaus ni transparents. Però d’altres que no fallen. Aquests són els bons, els de sempre i per sempre. Prínceps del color més intens del món. Els que t’han donat la vida i moririen per tu. 

Avui el meu príncep no ha fallat. I és que ara que hi penso, no m’ha fallat mai. És d’aquells que sempre mata el drac dolent de la llegenda. Més que un príncep, és un rei. 

Gràcies per tot. 

Durant el partit, que per molts serà l’esdeveniment de la setmana i no recordaran les vacances ni el bon temps, he recuperat aquest article de la Tatiana Sisquella, que tant m’agradava. Pel títol immediatament, però pel contingut després. Quan cada línia té un significat que arriba molt més enllà:

"En aquesta vida és important tenir un bon equip amb qui jugar la lliga del dia a dia. Aquests equips no surten als diaris ni juguen la Champions, però són els únics que ens poden apropar a la veritable victòria"

Alguns pensaran que m’agrada la frase perquè el meu equip de futbol mai juga la Champions, i de fet teniu una mica de raó, però vaig una mica més lluny.

Tenir un bon equip és essencial. Format pels millors jugadors. El porter, tu mateix. Decidint cada partit. L’indiscutible. Posem, davant de tot, un bon golejador, que estimuli el dia a dia. Uns migcampistes, per sortir i passar-ho bé. Uns amics, companys de feina, veïns i coneguts. I al final uns defensors. Els centrals, de casa, sempre. I als laterals els salvadors. Per aquelles jugades d’estratègia. O pels davanters amb molta pressa. Que paren  l’atac amb els seus consells que mai acaben. O amb la companyia quan el gol ha estat inevitable. Els més propers, indispensables.

"Els colors d'aquest equip s'han de portar al cor o no s'han de portar, i la seva pinya ha de ser tan densa que no se n'escapi mai cap pinyó. Aquest equip mai no s'ha de deixar menystenir per ningú per molt gran, fort i agressiu que sigui. No ha de tenir por, sinó respecte. El seu joc ha d'intentar ser net, divertit, ràpid i elegant. Sense estridències, amb gràcia, intens, però també proper i imperfecte".

El primer toc de despertador. Són les 7 i comença el dia. Tot s’activa. Els cotxes, la ràdio. Bon dia. Avui, cafè amb bona companyia. I el sol, i la música de tornada de la feina. Pareu màquines un moment. Després planificar. I tirar endavant per créixer més. Per treballar. I la ràdio. Les converses. Una cançó. I els nervis del directe. Tot ha sortit rodó.

Això sembla una descripció d’un dia ben normal. Però, últimament intento aprofitar cada segon per viure més intensament. Perquè tenim massa pressa per arribar a un futur que encara no està escrit. La setmana Santa, l’estiu. I ja serem a la tardor. I voldrem tirar enrere però ja no estarem a temps. I és que potser hauríem d’aturar-nos uns segons i aprofitar els minuts del dia a dia. Els petits detalls. Els gran plaers.

Per arrodonir aquesta cançó que tanta calma em dóna. 

M’he posat el jersei gris que tant m’agrada. M’he tret les botes que fa dies que porto posades i he obert tots els programes imprescindibles al meu ordinador. Ara sona Aretha Franklin i penso en la conversa que acompanyava l’estrella i les braves d’aquest vespre, perquè hi ha xerrades que fan pensar, on no ets el protagonista, però personalitzes el que t’expliquen i acabes relacionant-ho amb alguna experiència del passat, amb un objectiu de futur o amb el present més immediat.

Parlo d’aquelles converses on dónes els consells que a tu et van funcionar, o aquells que no van funcionar perquè no vas seguir l’exemple. I transmets les reflexions a les quals has arribat, o les ganes per arribar a la meta desitjada. Les converses on acabes pensant en tu per molt malament que soni aquí. Aquests diàlegs, quan intentes ajudar amb el millor dels teus desitjos. I aquella paraula clau que sempre es repeteix i no hi ha manera d’acceptar: tot és TEMPS.

Temps al temps, no hi donis més voltes. I abans d’acabar la frase ja pronuncies la següent per justificar l’anterior. I acabes dient: sona típic ja ho sé, però funciona, de debò.

TEMPS AL TEMPS. I paciència, diria jo.

Temps al temps - Lax'n'Busto