M’he posat el jersei gris que tant m’agrada. M’he tret les botes que fa dies que porto posades i he obert tots els programes imprescindibles al meu ordinador. Ara sona Aretha Franklin i penso en la conversa que acompanyava l’estrella i les braves d’aquest vespre, perquè hi ha xerrades que fan pensar, on no ets el protagonista, però personalitzes el que t’expliquen i acabes relacionant-ho amb alguna experiència del passat, amb un objectiu de futur o amb el present més immediat.

Parlo d’aquelles converses on dónes els consells que a tu et van funcionar, o aquells que no van funcionar perquè no vas seguir l’exemple. I transmets les reflexions a les quals has arribat, o les ganes per arribar a la meta desitjada. Les converses on acabes pensant en tu per molt malament que soni aquí. Aquests diàlegs, quan intentes ajudar amb el millor dels teus desitjos. I aquella paraula clau que sempre es repeteix i no hi ha manera d’acceptar: tot és TEMPS.

Temps al temps, no hi donis més voltes. I abans d’acabar la frase ja pronuncies la següent per justificar l’anterior. I acabes dient: sona típic ja ho sé, però funciona, de debò.

TEMPS AL TEMPS. I paciència, diria jo.

Temps al temps - Lax'n'Busto