Fa uns dies escrivia que sembla que hagi agafat una mena d'incontinencia a estar molt de temps a casa. 

Aquest cop practicar l'anglès ha estat l'excusa per dir als meus pares que marxava, per dir als meus amics que desconnectava per uns dies i per convença'm a mi mateixa que tocava canviar d'aires durant algunes setmanes. 

Sempre quan planifiquem un canvi ens invadeix aquella por al fracàs, por a tot allò nou que ha de venir. També, por a trobar a faltar el que deixes a casa. Però, al mateix temps, volen a la panxa les papellones de l'alegria i les ganes. Una sensació de satisfacció per seguir creixent i sobretot creient en tu mateix i ser capaç de fer tot el que et proposes. 

Després, en tot aquest procés, la sort hi té un paper molt important. Jo, de moment, la tinc de cara. Ara em toca gaudir d'una Irlanda que desconeixia i que en dos dies ja m'ha captivat. I amb aquestes vistes des de l'habitació, qui no ho faria?