He pensat que potser ja era tard, però de fet, dormir una hora menys no em farà estar massa més cansada.

I és que, encara que ho estés, em valdria la pena perquè, avui, vull parlar dels sopars. Sí, d'aquells sopars, dels que es fan cada bastant. Uns van dels tres als sis mesos, com amb les amigues d'universitat després d'acabar la carrera. Altres, cada any, si les coses van rotllades, com amb el grup d'amigues que no paren gaire aprop. I d'altres sopars que arriben després dels dos anys o més i que esperes amb moltes ganes.

Són les quedades on les anècdotes es traslladen en el temps. Els sopars on la nostàlgia cobra vida i es converteix en la protagonista.

Parlo d'aquestes estones on hi ha torn de paraula per poder escoltar tots els detalls que cadascú aporta a una conversa que es trasllada d'una punta a l'altra de la taula. 

He pensat que potser ja era tard, però m'he estirat i he recordat com de bé hem acabat la setmana amb aquests sopars que tant m'agraden!