Avui les crispetes no han sortit cremades. Suposo que el microones m’ha donat un descans.

I encara amb l’oli entre els dits recordo el que ahir em va dir una amiga:  “tot em surt malament”.

Hi he estat pensant. En la frase i en la culpa que a vegades sentim dins. Com si de tot el que fem en tinguéssim el control. Com si res fos casual, independent o inoportú. Tenim una mena de pressió que no ens deixa avançar.

Potser cal mirar més enllà de la culpa per veure l’escletxa de llum. És difícil. Sempre. Molt sovint. Però com el meu microones, a vegades els altres són culpables de com passen algunes coses. I nosaltres ho hem d’anar controlant, amb paciència i sense agafar el mea culpa per inèrcia. D’aquesta manera podem aconseguir que les crispetes, avui, no surtin cremades.