Fa temps que penso en la sort que hem tingut. Primer de ser amics i ara companys d’aquests dies llargs. De moments i de riures, d’abraçades i petons. També de problemes i de solucions.

Fa temps que penso en la sort que hem tingut de trobar-nos en aquest punt.

I això ho penso en mig de la nit, però també cada matí quan em llevo i sento amb els peus el terra fred d’aquesta habitació que hem compartit. I quan em mires amb aquests ulls verds i deixes anar el somriure lleuger que ja he descobert què vol dir.

Molts diuen que és sort o és el destí però sigui el que sigui, queda’t amb mi una estona més. Seguim així de contents, de curiosos i valents. Amb els ulls ben oberts per no perdre’ns res.

MIL GRÀCIES.