Avui, una cançó no ha estat el motiu que m’ha fet escriure, ni un viatge, ni tampoc cap conversa amb els amics. Avui, escric sobre “la meravellosa minoria”.

I és que el fet que m’agradi el futbol, i concretament l’Espanyol, és una de les coses que em poden definir. És una característica. Un tret distintiu. Per molts un defecte. Ja m’ho diuen entre broma i broma:  “alguna cosa dolenta havies de tenir”.

Escoltant això em sento afortunada. Em sento dins aquesta minoria. Si això és el més dolent que tinc vol dir que no han descobert moltes de les meves petites manies, ni el meu mal geni, a vegades. I sobretot, vol dir que no han esbrinat la meva poca traça explicant acudits... bé, això potser sí, però vaja, que si sé d’aquest equip és el pitjor que tinc, jo diria que tinc molta sort de ser com sóc.

I és que l’Espanyol forma part de les persones. Més enllà del propi esport. Forma part de tot allò que veus a casa quan ets petit. És una forma de rebel·lió entre els companys a l’escola. És "allò" diferent que tens quan et fas gran. També serveix per fer-te una mica més valent.

I parlo de tot això perquè he vist la nova campanya de comunicació que ha fet el club. M’ha tornat a enamorar. Des de “La força d’un sentiment” s’ha fet una feina, per a mi, molt bona per aglutinar als aficionats d’aquest equip i definir-los de la millor manera possible. Campanyes de comunicació per a un sector concret que criden l’atenció i que identifiquen a la part més important d’aquesta entitat: la seva afició.

És una campanya que ajuda a normalitzar un sentiment de comunitat. Un vincle amb uns colors que cada vegada prenen més importància i normalitat. És l’escletxa entre la gran majoria. És la meravellosa minoria.
I és que com diu un dels eslògans: "Som rics en allò que no es pot comprar".